A principis del segle XX van aparèixer les primeres veus que propugnaven la necessitat d'un canvi artístic, que es va consolidar el 1911 amb el noucentisme. Aquest moviment, impulsat per Eugeni d'Ors, encara que va assumir alguns postulats ideològics del modernisme, va suposar la recuperació d'un llenguatge clàssic que comportava el retorn a les arrels mediterrànies de Catalunya. En aquesta línia s'emmarquen les obres de Sunyer, capdavanter del moviment, i de Torres-García, que també va ser un dels teòrics del noucentisme. El primer va conrear la figura i el paisatge, tot incorporant elements propis del constructivisme d'origen cezannià, mentre que el segon va tenir el pintor Puvis de Chavannes com a primer referent artístic, si bé a partir del 1917 va abandonar el noucentisme i es va decantar cap a postulats avantguardistes.
Completen aquest àmbit una pintura de Francesc d'Assís Galí, que va dur a terme una important labor pedagògica, i dues obres de Feliu Elias, properes a la Nova Objectivitat. Elias també va ser un destacat crític d'art i dibuixant.